Para una historia de la interactividad en los museos de ciencia. Anunci de conferencia y entrevista al ponente
Parlem amb Jaume Sastre-Juan sobre la
genealogia de la interactivitat als museus de ciència.
Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso en
el trànsit al 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Jaume Sastre-Juan a
propòsit de la conferència (La
innocència de prémer un botó: algunes claus per a una història de la
interactivitat) que impartirà el proper divendres 15 de gener a la Sala XXX
de l’Institut d’Estudis Catalans (Sala Nicolau d'Olwer, carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada,
gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres
llocs públics) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la
Ciència i de la Tècnica.
Les grans corporacions empresarials.
Aquesta és una de les gran sorpreses que el lector es troba en veure la relació
que fas en la teva recerca sobre els museus de ciència i la museografia
coneguda aquí com el "toca-toca". Potser no era tan estrany?
D’entrada se’ns pot fer estrany, perquè el relat que ens arriba avui sobre
el “toca-toca”, i que es construeix al voltant del mite fundacional de
l’Exploratorium de San Francisco, posa l’èmfasi en aspectes com el suposat
empoderament democràtic dels visitants, que es familiaritzarien amb els grans
principis científics des de la participació i la diversió, i d’aquesta manera
formarien una ciutadania “alfabetitzada científicament” “per encarar
democràticament els reptes de la modernitat”. En una lectura superficial, tot
això pot semblar allunyat de la lògica empresarial de maximització dels
beneficis. Però si anem a veure què passava als Estats Units als anys 30s
veurem que un dels elements més decisius en el “boom” que aleshores van viure
els dispositius expositius “participatius” va ser la convicció per part dels
departaments de màrqueting de les grans corporacions empresarials de base
tecnocientífica (Westinghouse, DuPont, General Motors...) que d’aquesta manera
el públic seria més receptiu al seu discurs, que pretenia equiparar ciència,
progrés i capitalisme monopolista en un context en què la crisi econòmica
estava fent trontollar els fonaments del poder constituït. Les exposicions
universals de Chicago (1934) i Nova York (1939) en són exemples clars.
Potser el present dels "science
centre" no sembla tan allunyat del passat?
Penso que sí, hi ha connexions entre passat i present. També hi
ha diferències, és clar. Per això cal un estudi històric sistemàtic, per
veure’n els canvis i les continuïtats. D’entrada, però, podem apuntar a la
lògica de la “participació” a través de la diversió com un dels fils que
connecta passat i present, i que no té només arrels pedagògiques, com se’ns vol
fer creure, sinó també polítiques. Un altre podria ser la centralitat asèptica
dels grans principis científics en la museografia del “toca-toca”, i la imatge
esbiaixada de l’empresa científica que d’aquí se’n deriva.
Parlem d'això que anomenes
"dispositius expositius participatius". Què eren?
Em refereixo a una gamma àmplia de recursos expositius. El que
avui anomenem “interactivitat” o “toca-toca” engloba i ha englobat
històricament moltes coses diferents. Als Estats Units, als anys 30, es parlava
de “dynamic exhibits” o “visitor-operated exhibits” per referir-se, per exemple
-i sense voluntat d’exhaurir les possibles tipologies- a models en moviment de
diversos objectes tècnics que s’activaven prement un polsador, a màquines de mida real que podien ser
manipulades per a certes funcions, a models anatòmics les parts dels quals
s’il·luminaven a voluntat per part dels visitants, o a efectes electromagnètics
produïts pel visitant quan premia un botó. Als anys 70, a l’Exploratorium, una
nova tipologia de dispositius participatius se centra més aviat en experiències
relacionades amb la percepció que no tenen perquè incloure necessàriament polsadors,
però sí la manipulació d’objectes o la participació del propi cos del visitant.
L’ús que faig de l’expressió “dispositius expositius
participatius” apunta, doncs, de manera molt laxa, a modes expositius que van
més enllà de la vista i requereixen del tacte o de l’acció corporal dels
visitants més enllà de la passejada continguda i l’observació del que Tony
Bennett anomena “civic seeing”, que s’allunyen de la lògica del “please, don’t
touch” i impliquen d’alguna manera una actitud corporal molt més desinhibida.
És important, però, aclarir que una història de la “interactivitat” no s’hauria
de centrar en certs objectes considerats “interactius”, sinó en tota la lògica
o model expositiu que els engloba i els significa. Un dels resultats d’una
història de la “interactivitat” hauria de ser precisament afinar i precisar més
a què es refereix concretament, en cada moment històric, aquesta expressió.
Qui
els creava? Qui empenyia per a formalitzar aquesta materialitat? Hi havia una
projecte "científic" al darrere?
La qüestió de qui els creava, de com s’ha anat constituint
històricament la cultura material de la “interactivitat”, és una pregunta
fonamental que encara no he tingut ocasió d’explorar prou a fons i que sens
dubte cal treballar més. De la mateixa manera que la historiadora de la
tecnologia Rachel Plotnick està fent una història dels pushbuttons (http://www.rachelplotnick.
En el cas del New York Museum of Science and Industry (NYMSI) m’he
trobat amb dispositius creats per inventors particulars i venuts al museu, amb
dispositius fabricats expressament als tallers del propi museu, i també amb
dispositius creats per part d’empreses per a exposicions temporals al museu. En
tots els casos sempre hi havia un determinat projecte “científic” i educatiu al
darrere, tot i que canviant en funció de les diferents idees sobre la ciència,
l’educació, les capacitats del públic i el model de societat dels impulsors i
els curadors del museu.
Com
viatja aquesta tecnologia del món empresarial al món de l'oci? I per què al de
l'oci científic? De nou ens trobem amb una idea que assimila ciència amb
progrés, per a tothom, encara que sigui amb una bena als ulls?
Sens dubte, la circulació entre el món comercial i museístic,
entre les vitrines de les botigues i les sales d’exposicions, va ser més que
fluïda a la dècada de 1930 als Estats Units. La historiadora Victoria Cain ha
estudiat com els marcs conceptuals de la publicitat i les relacions públiques
van esdevenint acceptables i hegemònics com a marc de referència pedagògic per
als museògrafs nord-americans d’aquest període.
Però no només es tracta d’una influència de la lògica
publicitària sobre la museografia, sinó que en aquest període les pròpies
empreses creen un nou estil de museïtzar la ciència. L’estratègia de relacions
públiques que van adoptar els grans gegants tecnocientífics nord-americans
(DuPont, Westinghouse, General Electric, General Motors, Ford, ATT) va ser
presentar-se com el motor del progrés a través de la recerca bàsica dels seus
laboratoris industrials. Tot i que en els anys més durs de la crisi econòmica
es van acomiadar fins a un 30% de les plantilles de químics i altres científics
industrials, el pressupost per a publicitat es va multiplicar exponencialment.
La ideologia que establia l’equació entre ciència, capitalisme monopolista,
abundància consumista i liberalisme polític va col·lapsar amb el crash de 1929. Des de l’ampli debat
sobre l’atur tecnològic fins a les propostes del Moviment Tecnòcrata, passant
per algunes de les polítiques industrials del New Deal o el revifament del
sindicalisme combatiu dels wobblies,
l’amenaça a l’hegemonia cultural del model que representaven les grans empreses
tecnocientífiques era omnipresent. La resposta va ser seguir insistint per tots
els mitjans que la solució era més ciència i més invencions. I una de les
formes que va adoptar aquesta resposta van ser exposicions sobre ciència en
pavellons d’exposicions universals, shows
itinerants o en museus com el NYMSI. Una referència fonamental per apreciar la
magnitud i la significació cultural d’aquest caldo de cultiu que va crear una
nova estètica és el llibre Creating the
Corporate Soul, de Roland Marchand, pròdig en detalls i lúcid en la seva
interpretació.
Vist el context, no és estrany que aquesta ànima empresarial
tingués en la ciència un ingredient clau. La vessant lúdica i “interactiva” que
va adoptar aquest oci científic empresarial va ser el resultat de la
constatació per part de l’exèrcit de psicòlegs conductistes i experts en
anàlisi d’audiències que van ser mobilitzats per a l’ocasió que la millor
fórmula per atreure l’atenció dels visitants era combinar el moviment d’allò
exhibit i la participació del públic. Els dispositius expositius activats per
polsadors –que ja existien- responien molt bé a aquestes demandes, cosa que
explica que es fomentés la seva generalització en cercles empresarials i que
posteriorment s’estenguessin massivament a d’altres àmbits museístics.
Per últim, cal aclarir que en cap cas voldria suggerir que la
unió entre divulgació científica i interessos comercials a través dels
polsadors neixi a la dècada de 1930
als Estats Units. Ja era present, per exemple, a les Galleries of Practical Science de Londres al segle XIX, que també
podrien ser descrites com a “interactives”. Més que no pas una recerca dels
orígens absoluts de la “interactivitat” crec que és més interessant anar veient
com es van articulant en diversos contextos històrics i quines racionalitats
polítiques van adoptant les pràctiques expositives que avui anomenaríem
“interactives” o “participatives”.
Esmentes el concepte
"participatiu", no et sembla un eufemisme que amaga una
"tecnologia del control"? S'inscriuria això, ja al primer terç del
segle XX, en les teories que analitzen el món de les exposicions del segle XIX
com un "àmbit de regulació de conductes", a la manera expressada per
Tony Bennett?
Crec que això que planteges és un punt crucial en la pregunta per la
política de la “interactivitat”. Des del meu punt de vista és el que en anglès
respondria a la pregunta del “so what?”,
el que justifica l’interès en la pregunta més enllà del cultiu de l’erudició
històrica.
La hipòtesi de què parteixo és que els nous règims expositius lúdics i
tàctils que es van articulant en espais museístics que avui identifiquem com a
“interactius” marquen un desplaçament respecte la racionalitat política dels
règims expositius eminentment visuals que Tony Bennett engloba en el que
anomena exhibitionary complex. Ara
bé, com bé apuntes, que canviï la racionalitat política no vol dir que els
museus deixin de ser dispositius –més o menys d’èxit, per suposat- orientats
idealment a la regulació de conductes. El que canviaria en aquest procés que té
lloc al llarg del segle XX serien les tècniques de regulació de conductes que
es consideren adequades per arribar a un control social efectiu. Així doncs,
més que no pas un eufemisme que simplement tapi amb un nou nom positiu una
realitat antiga que es vol amagar, crec que el concepte apunta a una realitat
–relativament- nova, indica un canvi significatiu en la concepció de la funció
social del museu, al seu torn estretament lligada a un canvi en la manera
d’entendre les relacions socials i la governabilitat.
Tot això, és clar, són hipòtesis de partida plantejades a partir de
l’estudi del cas del NYMSI i d’una primera aproximació a d’altres literatures
sobre la “interactivitat”, caldrà d’una banda fer-les més robustes teòricament,
i de l’altra veure com funcionen a l’hora de construir una història de la
“interactivitat” que respongui a les dades històriques recollides empíricament.
Com a apunt final, considero que és important preguntar-nos què vol dir
participar i, sobretot, participar com,
en què. En política, no és el mateix
participar mostrant una preferència per una opció que se’ns presenta
precuinada, que establir col·lectivament les regles de la partida. Igual que la
centralitat del concepte de participació (lligat al de ciutadania) en molts
discursos polítics d’àmbits diversos (democràcia 2.0., citizen science) amaga moltes vegades una aposta més o menys
explícita per la delegació tecnocràtica i la recerca de mecanismes més
eficients de gestió de la governabilitat d’un capitalisme de l’espectacle i els
mass media, tinc la sensació que a
nivell museístic la “participació” del públic als principals science centers és també moltes vegades
de caràcter subsidiari i dirigida principalment a fer partícips i còmplices als
visitants d’una determinada manera de mirar el món. Això no vol pas dir, és
clar, que el visitant no hi pugui aprendre coses valuoses i divertir-s’hi, sinó
que mentre ho fa està també entrenant la mirada a través d’unes determinades
lents; és al revés: precisament és eficaç perquè és divertit.
Com es produeix el salt
a l'Exploratorium d'aquestes tecnologies tot abandonant qualsevol record
genealògic?
La veritat és que no conec amb prou detall el cas de
l’Exploratorium (que està estudiant l’historiador alemany Arne Schirrmacher)
com per respondre la pregunta satisfactòriament. El que sí que puc apuntar,
però, és que el (vell) relat de la innovació radical en tècniques
historiogràfiques (que sembla ser una tradició immemorial dels museògrafs) a
l’Exploratorium enfosqueix les arrels del projecte. De fet, segons
Schirrmacher, el projecte inicial de Frank Oppenheimer (que va créixer a Nova
York i molt probablement coneixia el NYMSI i va visitar l’exposició universal
de 1939) incloïa un “space park” i
era molt més proper a l’exhibició de tecnologies lligades a la cursa
armamentística espacial, que va ser característica de les grans exposicions
nord-americanes de la dècada de 1960, a Nova York o Seattle, i que va marcar el
model museogràfic del New York Hall of Science. Una sèrie de circumstàncies van
fer mudar el projecte inicial, que va acabar concentrant-se en l’exploració
dels aspectes científics la percepció. El resultat va ser un espai cultural que
presentava la ciència de forma lúdica com quelcom radicalment allunyat de
qualsevol contaminació social. I un relat que presentava la museografia
“interactiva” com quelcom radicalment allunyat de qualsevol model passat. En
tots dos casos es tracta de representacions altament qüestionables.
L’estudi de la història
ens obliga a plantejar-nos el context social en el qual passen les coses i això
comporta sempre una reflexió crítica. Cal pensar en aquests termes el fet que
la ciència que es comunica en els “science centres” es presenti deliberadament
descontextualitzada?
Completament d’acord. Presentar la ciència com quelcom
descontextualitzat és una opció política (com tota la resta, d’altra banda, no
n’hi ha de neutres) i despolititzadora. Respondré obliquament a la teva
pregunta a través del cas de l’Exploratorium (que podria ser estès per analogia
a la resta tot canviant-ne el context), que considero especialment revelador.
L’any 1969, s’hi presentava la ciència com un joc relacionat amb els principis
de la percepció en un context en què la possibilitat de la destrucció de la
humanitat en un holocaust nuclear fruit de la proliferació de l’armament atòmic
era àmpliament temuda, i en què les bombes de napalm produïdes pel complex
científic-militar-industrial arrasaven Vietnam. La qüestió es torna
especialment flagrant si pensem que només amb una mirada superficial a la
biografia de l’impulsor de l’Exploratorium, Frank Oppenheimer, els lligams
entre ciència i societat són evidents: que un físic acusat de comunista i represaliat
pel maccarthisme el germà el qual (Robert Oppenheimer) fou una de les
principals ments científiques darrere del desenvolupament de la bomba atòmica
presenti la ciència com quelcom lúdic i allunyat de la societat fa pensar.
Presentar avui la ciència descontextualitzada, en una societat
industrial tan pròdiga en catàstrofes socials, ecològiques i culturals que la
seva pròpia existència se’ns presenta com la principal catàstrofe, és una opció
que té causes i conseqüències polítiques.
******************************
Cicle de col·loquis
Objectes Perduts:
explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics
1ª Sessió del cicle:
La innocència de prémer un botó:
algunes claus per a una història de la interactivitat
a càrrec de Jaume Sastre-Juan
(Centro Interuniversitário de História das Ciências e da Tecnologia, Universidade de Lisboa)
Divendres, 15 de gener, a les 19.00 h, a l'Institut d'Estudis Catalans,
(carrer del Carme, 47, Barcelona)
La SCHCT ofereix una nova edició del cicle de col·loquis dedicats a reflexionar sobre el
patrimoni científic, els significats de la materialitat en ciència i el
potencial evocador i explicatius de la cultura material de la ciència.
El cicle planteja tres activitats fonamentals en el procés de comprensió
del patrimoni i en la seva posada en escena: els abusos a què han estat subjectes les idees
de manipulació i d’experiència o experimentació sensorial, també
reduïdes al concepte d’interactivitat; la catalogació i els usos i
desusos dels objectes; i el fenomen de la participació,
de la capacitat activa del públic per a crear nous significats davant
d’allò que s’exposa.
La primera sessió, a càrrec de Jaume Sastre-Juan, planteja un
tema cabdal en la comprensió de la museografia i dels mecanismes de comunicació
dels museus de ciència contemporanis. La idoneïtat pedagògica dels dispositius
tàctils en aquests museus ha fet vessar rius de tinta a favor
i en contra de l’anomenada interactivitat. Les anàlisis històriques d’aquest
concepte, però, encara són escasses. S’acostuma a ubicar l’origen de
l’aproximació interactiva a l’entorn del sorgiment dels primers centres de
ciència, com l’Exploratorium de San Francisco, que l’haurien adoptat com a eina
d’empoderament democràtic dels visitants. Diverses investigacions recents,
però, mostren que les pràctiques que s’engloben sota aquesta denominació tenen
una història molt més llarga i complexa, lligada, entre altres aspectes, a la
psicologia conductista i la creació d’un llenguatge expositiu per a la defensa
del model de societat propugnat per les grans corporacions empresarials
nord-americanes.
A partir del cas d'estudi del New York Museum of Science and Industry durant el període d’entreguerres, es discutirà quines
preguntes i eines teòrico-historiogràfiques
Jaume Sastre Juan és
investigador post-doctoral al Centro Interuniversitário de História das
Ciências e da Tecnologia – Universidade de Lisboa. Es va doctorar el 2013 al
Centre d’Història de la Ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona amb una
tesi sobre la política de la museïtzació de la tecnologia als Estats Units, a
partir del cas d’estudi del New York Museum of Science and Industry
(1912-1951), sota la direcció d’Agustí Nieto-Galan. Ha impartit docència en
història de la ciència i la tecnologia com a professor associat en condicions
d’explotació laboral a la Universitat de Barcelona i com a professor consultor
a la Universitat Oberta de Catalunya. Actualment el seu projecte de recerca
gira al voltant de la política de la museïtzació de la tecnologia al sud d’Europa
durant el segle XX.
Aquest col·loqui
forma part del cicle “Objectes Perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics”,
que organitza la SCHCT en col·laboració amb el Museu d'Història de la Medicina de Catalunya. Aquest serà un cicle de tres sessions que oferirà una mirada
al voltant d'algunes activitats fonamentals en el procés de comprensió
del patrimoni i en la seva posada en escena.
Recordeu que podeu recuperar aquest col·loqui a través de la pàgina web: http://videoteca.iec.cat